Cabina acústica

març 11th, 2014 No comments

Finalment s’ha fet realitat una necessitat i un somni. M’he construit una cabina acústica per assajar. El disseny l’ha fet el meu fill Aleix i la construcció en Pol Vives. El proveidor de la porta ha estat Metrasoni, el dels panells d’aïllament DIBAFLEX i de la fusteria en Francos. La cabina ocupa un antic armari empotrat. Tot i les minimes dimensions, és suficient per treballar. Espero que aviat es noti en els progressos i s’acabi de molestar a la dona i els veïns.

Cabina_Acustic_2014070 Cabina_Acustic_2014082

Categories: 1.10 Cabina acustica Tags:

Alto Sax Jazz Syllabus

octubre 2nd, 2013 No comments

The ABRSM Syllabus for Jazz Alto Sax te els següents exercicis en base a temes de Jazz (en els nivells 1, 2 i 3 tant els tempos com les tonalitats estan modificats respecte als temes originals per tal de que tinguin el grau de dificultat tècnica requerida en cada cas). A cada un dels cinc nivells li corresponent els següents temes on s’indica el tempo i la tonalitat. Per facilitar l’estudi, hi he afegit en cada cas l’arxiu en Band in a Box corresponent, però de tota manera és convenient completar l’estudi amb la secció rítmica autèntica que facilita ABRSM (i en el cas de dificultat fer uns primers exercicis amb ajut del “Transcribe!):

Level/Grade 1

Blues & Roots:

Standards:

Contemporary Jazz:

Level/Grade 2

Blues & Roots:

Standards:

Contemporary Jazz:

Level/Grade 3

Blues & Roots:

  • Blue Train [John Coltrane]
  • Playing in the Yard [Sonny Rollins]
  • All Blues [Miles Davis]
  • Cold Duck Time [Eddie Harris]
  • The Preacher [Horace Silver]

Standards:

  • Mercy, Mercy, Mercy [Joe Zawinul]
  • Honeysuckle Rose [Thomas ‘Fats’ Waller / Andy Razaf]
  • Tea for Two [Vincent Youmans / Irving Caesar]
  • Autumn Leaves [Joseph Kosma / Johnny Mercer]
  • Lady Be Good [Ira Gershwin]

Contemporary Jazz:

  • Sister Moon [Tim Garland]
  • Going Home [Mark Lockheart]
  • Mopti [Don Cherry]
  • All Is Well [Tim Whitehead]
  • Sara’s Touch [Mike Mainieri]

Level/Grade 4

Blues & Roots:

  • Mr P.C. [John Coltrane]
  • Nostalgia In Times Square [Charles Mingus]
  • Red Top [Lionel Hampton / Ken Kynard]
  • Sidewinder, The [Lee Morgan]
  • Winin’ Boy Blues [Jelly Roll Morton]

Standards:

  • Night in Tunisia, A [Dizzy Gillespie]
  • Broadway [Bill Bird / Teddy McRae / Henri Woode]
  • Corner Pocket [Freddie Green]
  • In A Mellow Tone [Duke Ellington]
  • Jive Hoot [Bob Brookmeyer]

Contemporary Jazz:

  • Melody for Candy [Malcolm Earle Smith]
  • Mountain, The [Abdullah Ibrahim]
  • Wedding, The [Abdullah Ibrahim]
  • Window, The [Gunther Kuermayr]
  • Vignette [Gary Peacock]

Level/Grade 5

Blues & Roots:

  • Five Spot After Dark [Benny Golson]
  • Keepin’ in The Groove [Bud Powell]
  • Kelly Blue [Wynton Kelly]
  • Tenor Madness [Sonny Rollins]
  • Tin Roof Blues [Walter Melrose / New Orleans Rhythm Kings]

Standards:

  • At A Georgia Camp Meeting [Kerry Mills]
  • Blue Room [Richard Rodgers / Lorenz Hart]
  • My Ship [Kurt Weill / Ira Gershwin]
  • Nutty [Theolonius Monk]
  • What Is This Thing Called Love? [Cole Porter]

Contemporary Jazz:

  • Brazilian Beat [Barney Kessel]
  • Broken Wing [Richie Beirach]
  • Entering [Jan Garbarek]
  • Gotcha (Theme from Starsky & Hutch) [Tom Scott]
  • Small World [Martin Speake]

C. G. Conn “New Wonder”(Series II)

agost 5th, 2013 No comments

Aprofitant una interessant oferta he comprat decididament a un oferent dels USA per mitjà d’E-Bay un nou alto sax, ni més ni menys que un legendari Charles Gerard Conn “New Wonder” (Series II) de l’any 1925 fabricat a Elkhart -INDIANA (USA) amb el numero de sèrie A M148.XXX L. Estava en molt bon estat però un cop rebut l’ha revisat l’expert luthier Jaume Tribó que li ha canviat tres zapates, algunes molles i l’ha ajustat. És un instrument preciós amb una afinació perfecte de dalt a baix, i evidentment amb el só calid, una mica fosc però magestuós i suggerent que caracteritza els Conn de l’època que tocaben les millors big band. Probablement és un dels millors alto sax de la història, característic pel tudell amb tija d’afinació roscada (microtuner) i que el van fer famós solistes de la talla de Johnny Hodges, Benny Carter o Charlie Parker. És impressionant tocar amb un instrument amb tanta història acumulada. Desconec qui el deu haver tocat durant aquests anys però em sento obligat a treure-li el millor a nivell musical. Un instrument d’aquesta categoria t’obliga a acostar-te a la música amb respecte.
Conn_01_DSC08564
Curiosament fa uns dies va ser el 5é. aniversari de la pèrdua de’n Jaume Sala, poder per aquest motiu m’ha arribat aquesta joia a les mans, si és així: gràcies Jaume, estàs en tot!

Redescobrint l’alto sax

maig 13th, 2013 No comments

He incorporat un nou instrument al meu entorn musical, concretament un saxofó alto “Buescher Aristocrat 200“(amb numero de sèrie 978XXX). Està en perfectes condicions dona un so vintage increíble. Me l’ha regalat la Cua pel meu 67 aniversari.
El saxo alt, a part de la trompeta, sempre m’ha agradat molt, probablement pels grans solistes que m’han robat l’ànima com els Johnny Hodges, Benny Carter, Earl Bostic, Louis Jordan o Eddie “Cleanhead” Vinson, però també en Charlie Parker o en Cannonball Adderley. Un cop instal·lat en la trompeta i els instruments d’embocadura fa un cert respecte anar cap els de canya, a més en la història del Jazz hi ha pocs exemples reixits, tret de’n Benny Carter, però recentment a Barcelona gent com en Dany Alonso o els alumnes de l’Escola de Música de Sant Andreu inviten a perdre la por i a seguir el seu exemple. En el meu cas particular aquest instrument evocaba el record de’n Jaume Sala que el tocava meravellosament be i de’n Pere Roig que es va iniciar al saxo amb un alto. Curiosament fa ben poc que fa 6 anys que en Pere ens va deixar.
Pertant aquesta història és la que en part m’impedia adoptar l’alto i en part m’estimulava a adoptar-lo emotivament amb el gran record als amics de l’ànima perduts, però també amb un repte personal: tocar com els mestres que he admirat formen part del nucli del que per a mi es el Jazz. L’empenta definitiva me la va donar l’amic Valentí Claret que em va animar a emprendre aquesta aventura deixant-me el seu alto sax i fent-me de mentor em va ensenyar els primers passos i em va recomanar mètodes d’autoaprenentatge. No hi ha res millor a la vida que els amics! Un cop el gel trencat el plaer va ser immens. Em va faltar temps per disposar del “meu as” i per Internet vaig trobar a E-Bay aper un preu més que assequible un saxo legendari justament com el que havia tocat en Jonnhy Hodges. Tot plegat sembla massa casual per no deixar-se endur en aquesta nova experiència vital. Estic segur que em donarà molta felicitat en els propers anys. En aquest cas es tracta d’un Buescher fabricat a Elkhart -INDIANA (USA) durant els anys ’70 quan Selmer va apropiar-se de la legendaria marca. Per tant és un saxo que conserva característiques dels originals Buescher amb innovacions incorporades per Selmer. És un instrument excel·lent (probablement d’estudi) que el luthier Jaume Tribó tant sols li ha tingut que canviar 3 zapates i el suro de l’embocadura.
Buescher_011The-Worst-as_2013

Amb una gran il·lusió estic adoptant l’instrument de moment de forma autodidacta seguint l’excel·lent  “Méthode de saxophone pour débutants” de Claude Delangle i Christophe Bois, Editat per Henry Lemoine, Paris, 1997. M’han resolt alguns dubtes i completat els primers passos alguns mestres que es troben a Youtube.

El saxo alt té una tesitura pràcticament calcada de la trompeta, tant sols una petita diferència: l’alto es tres mitjos tons més greu.
Tesitura_Saxo
Tot sembla que l’alto sax és molt més senzill que la trompeta o el trombó, o fins i tot que la aparentment senzilla harmònica. Un cop s’aconsegueix fer-lo sonar, la tablatura és molt lògica i fàcil d’aprendre.
Basic_Fingering_Chart_as_Conn
A més dels aspectes musicals, que són el motor emocional del projecte d’aprendre a tocar el saxo, estic experimentant conscientment les noves oportunitats d’aprenentatge efectiu que facilita el fet d’estar enxarxat a nivell mundial amb les prestacions que ofereix la Web 2.0. Això fa uns anys era senzillament impossible de fer. De moment he construit el següent syllabus bàsic:

1. L’instrument
THE FIRST SAXOPHONE LESSON. Una presentació general de les diverses parts i elements del alto sax. Autors BECK AND ALLEN MUSIC PRODUCTIONS. Durada 10:29.

Proper maintenance of your saxophone can allow for years of worry-free playing, and Master Sergeant Barton shows you how to get there.

How to, showing proper assembly, disassembly and daily maintenance of a saxophone. Durada 9:34.

For anyone wondering how to take apart a saxophone and put it back together:

Andrew Biggie Shows the procedure for detailing an alto saxophone. Durada 5:15.

Recomanacions per la neteja de les “zapates”:

Edgar Böhnisch desmontatge i montatge d’un vintage alto sax:

Sergio Jerez Gómez procedimiento del enzapatillado completo del saxofón:

Saxophone repairman Matt Stohrer gives an overview of original Selmer resonators that would have come with your vintage Balanced Action, Super (Balanced) Action, and Mark VI Selmer saxophones. Up to serial ~88500 would be originally metal domes, after ~88500 is originally plastic domes.

2. El so

Saxophonist Graeme Turner demonstrates to the complete beginner how to make your first sound sound on the saxophone. Durada 7:26.

Here are three tips on getting saxophone reeds to play better. (hopefully) 1. Resurface the reed on the flat side and or on the top of the reed. 2. Learn to create a seal between the reed and the mouthpiece. 3. Loosen the fibers of the reed by blowing into the reed with lots of air.

Saxophonist Graeme Turner talks about breathing! Durada 6:58.

If you are Beginner saxophone this lesson from McGill Music Sax School shows you how to get started playing your first notes in easy steps. Presented by Nigel McGill. Durada 6:05.

Tutorial – Graves Aveludados? Impostação no SAXOFONE – Prof. Lander.

Harvey Pittel (Part 2) Tone Imagination – Presents the Sax Teachings of the Master, Joe Allard. Andreas Eatsman.

Harvey Pittel (Part 6) Tone Color – Presents the Saxophone Teachings of the Master, Joe Allard. Andreas Eatsman.

Harvey Pittel (Part 7) Subtone – Presents the Saxophone Teachings of the Master, Joe Allard. Andreas Eatsman.

3. La tablatura
Las 32 NOTAS MUSICALES del SAX ALTO MIb (Bb – F). Pepe Levi González.

Full range Alto Sax positions (42 posiciones). Roberto Hinojosa. Tito Saxofonista. Tips professional.

Saxophone Fingering Chart. Neal Battaglia, Sax Station.com.

Altissimo Fingering Chart. Cannonball.

This video we are discussing fingering exercises and ideas on finger placement on saxophone.

Primavera in Black a L’H

abril 18th, 2013 No comments

Una gran iniciativa de la SBB en un marc incomparable. Val la pena anar-hi.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/hospitalet/concierto-manu-chao-abre-este-jueves-las-festes-primavera-lhospitalet-2365292

Jaç del Rebost

abril 17th, 2013 1 comment

Decididament poso en marxa un nou canal de TV dedicat exclusivament al Jazz. L’anomeno “Jaç del Rebost” on de moment s’hi trobaran interpretacions meves a la trompeta amb acompanyaments enregistrats (backgrounds).
Des de que vàrem disoldre “La Farga Hot Jazz Band” m’he dedicat a estudiar de forma sistemàtica la trompeta i la mùsica negre afro-nord-americana, concretament el Jazz, el Blues i el Gospel. Aquesta música cal compartir-la, tocar en grup és esencial per crèixer musicalment però per una raó o altre no he trobat una formació que m’aculli. Suposo que soc complicat. Durant aquests anys he participat ocasionalment en alguna interpretació col·lectiva i sempre he tingut la sensació de que amb molt poc d’èxit per part meva degut a un conjunt d’aspectes com la manca de pràctica de tocar en grup, la inseguretat en els moments de tocar, el respecte a les persones que escolten i en general un sentit crític accentuat en relació als resultats. Sovint la resta de persones d’aquests grups aquests aspectes no els amoinen i, si he tingut la oportunitat de veure els enregistraments no comprenc com es pot tenir tant poca capacitat d’anàlisi autocrític. Com a conseqüència dee tot plegat podríem dir que “m’he quedat més sol que la una”. Donada la situació m’ha semblat que ara era el moment de reprendre un projecte iniciat que no va tenir continuïtat: el de tocar acompanyat de backgrounds. La diferència és que ara en lloc de fer-ho en persona i en directe en determinats locals de nit, ho faré mitjantçant “un canal de TV”, o sigui d’interpretacions visionables mitjantçant Youtube. Les enregistraré quan em sembli oportú i les podrà escoltar qualsevol persona des de qualsevol lloc del mòn. De moment en el canal “Jaç del Rebost” ja s’hi poden trobar els temes que adjunto en aquest post: “Saint James Infirmary”, “Bag’s Groove” i “C Jam Blues”. Penso donar-li continuïtat setmanal afegint-hi com a mìnim un nou tema a la colecció.
Espero fer-te passar una bona estona i sobretot pensa que m’agradaria tenir feed-back de la gent que visioni els videos.

Barna Blues

novembre 29th, 2012 No comments

Enhorabona a Bad Music per la publicació del documental BARNA BLUES: La història del Blues a Barcelona“.
És un projecte crowdfunding gestionat des de Verkami que recull la història del Blues a Barcelona amb els esdeveniments més importants des del 1953 fins el 2009, explicat a partir de les vivències personals, els records i les reflexions dels mateixos protagonistes de l’escena Alfredo Papo, Quico Pi de la Serra, Amadeu Casas, Jordi Vidal, Ricky Gil, Vicente Zúmel, Big Mama Montse, August Tharrats, Dani Nel.lo, Joan Mas, Jordi Turtós, Valentí Grau, Alfonso Cito, Hernán Senra “Chino”, Blas Picón, Ricardo Chaure, Lluís Coloma, Flavio Rigatozo “Tota”, Tomás López Villora “Willy”.
És una aportació d’un valor documental extraòrdinari fet amb un rigor escrupulòs i que globalment explica una història de forma objectiva (a partir dels fets). És un material fonamental per comprendre l’estat actual del Blues a Catalunya, poder-ne extreure conclusions i fer-ne prospectiva. Penso que és una aportació a les entitats que promouen el Blues a la resta d’Europa.
Bad Music ha realitzat aquest documental sota la direcció de Jose Luís Martín, sobre la base de Manuel López Poy com a guinista i en Joan Ventosa com a productor.
És un regal indispensable pels aficionats al Blues i al Jazz.
Espero que aquesta experiència tingui continuïtat amb noves produccions.

China Moses

novembre 18th, 2012 No comments

El dissabte 17/11/2012 la cantant China Moses acompanyada de Raphaël Lemonnier (p), Fabien Marcoz (b), i Jean-Pierre Derouard (dm) han fet un gran concert de blues al Arteria Paral·lel de Barcelona dins el 44 VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA.
Després d’una llarga experiència és la seva primera actuació a Catalunya i ho ha fet per presentar el seu darrer treball “Crazy Blues“, que pretent ser un homenatge a les grans dames del jazz i el blues com Mamy Smith, Basie Smith, Nina Simone i especialment Dinah Washington.
En el concert l’acompanyava un excel·lent trio. En Lemonnier és un excel·lent music de blues, que coneix les arrels de la música negre, fa gala d’una formació tècnica destacable i de bon gust. En Marcoz al baix està al nivell. Per sobre de tots destaca en Jean-Pierre Derouard: quin troç de bateria! Ha heretat el millor dels grans drummers, especialment d’Art Blakey.
China Moses, tot un descobriment. Té un gran domini de l’escena, presenta exquisitament els temes i els interpreta amb una tècnica vocal extraordinaria, emotiva, càlida, profunda, amb gust i elegància. Mostra una formació musical sólida, moderna i plantada en les arrels. Les interpretacions sempre estant in the groove. Una gran cantant. Val la pena escoltar el CD “This One’s for Dinah“, una joia!
Per a la resta de la Pell de Brau ja ha donat un munt de concerts aquests darrers anys. Qué ignorants som! Com és possible que fins ara no l’haguem conegut en viu a Catalunya? Imperdonable!
Mereix molta més atenció i seria interessant sentir-la amb una formació com la Barcelona Jazz Orchestra.

Ragtime: Sincopa i Estructura

juny 29th, 2012 1 comment

El Ragtime ha estat durant més de 150 anys una de les expressions musicals predominants en la societat negra afro-nord-americana que va acaparar la composició, la interpretació i la formació musicals.
Des de finals de la Civil War fins la World War, el Ragtime va representar la “música culta” diferenciada per una banda dels Negro Spirituals que ocupaven l’espai de la música religiosa i per l’altre del Blues que representava el paper de la música per l’esbarjo. Aquestes tres expressions musicals diferenciades, tot i les seves respectives influències, compartien elements fonamentals comuns, de fet compartien les mateixes arrels culturals i musicals.
El Ragtime va nèixer als estats del Sud i Mitjà Oest com Missouri on la pròspera i influent ciutat de Saint Louis (la “Gateway to the West”) va ser considera com la capital del Ragtime. Saint Louis per la seva ubicació, just en el centre dels USA, atreia emprenedors, banquers, comerciants i és comprensible el seu paper determinant en els canvis culturals posteriors, especialment en el mòn del espectacle musical. El neixament del Ragtime coincideix amb l’American Civil War, i en el 1865 ja havia acquirit prou notorietat social per induir un floreixent negoci de compositors, editores musicals i intèrprets cèlebres tots ells localitzats a Saint Louis. Un moment determinant per la difussió del Ragtime fou la Chicago World’s Fair del 1893 on va ser conegut per més de 27 milions de visitants. El saló i burdell Rosebud que va obrir el 1900 el pianista Tom Turpin i es va convertir en el local més célebre de ragtime de Saint Louis. Més tard la difussió de famoses interpretacions pianístiques per mitjà dels “piano rolls” per pianoles van causar furor a l’època i van ser l’escola de futurs grans pianistes com Duke Ellington, a la vegada que començava la incipient indústria dels “phonograph records”.
El Ragtime neix com un gènere pianistic i es caracteritza per ser interpretada a “compasillo” (en temps de 2/4), sincopada en les figures que fa la mà dreta sobre una base rítmica (poliritmia) que fa obstinadament la mà esquerre. Els ragtimes acostumen a tenir una forma de 16 o 32 compassos i una estructura de 3 o 4 seccions ben diferenciades. Aquesta estructura configura posteriorment molts temes de Jazz de la primera època.
Els primers ragtimes van ser composats per pianistes famosos com Scott Joplin, Charles Hunter, Thomas Turpin, Joseph Lamb, James Scott, Eubie Blake,… o el trombonista Arthur Pryor de la famosa banda de John Philip Sousa. Els ragtimes, a diferència d’altres mùsiques negres afro nordamericanes com els “coon songs” i els”cakewalks” que eren mùsiques de ball, van ser escrits fonamentament com a mùsica de concert.
L’orígen de la seva denominació probablement deriva d’una expressió típica a l’època i de fet es coneixien per “in ragged-time” (expressió coetania de les “March-time”, “Jig time” o els “in Waltz-time”) i que literalment volia dir “en temps irregular”. La denominació és descriptiva de la música i es refereix a un estil musical on la melodia es construïda a base de frases curtes sincopades (broken up) sobre una base rítmica obstinada.
El Ragtime, en el moment de la seva eclosió, era alhora excitant i amenaçador tan per a la joventut americana com per la societat benestant. L’ús de la sincopa (consistent en una certa anticipació o retard flexible de l’accentuació rítmica) que finalment es percep per l’oient com una propulsió (swing) va tenir un fort impacte visceral (emocional) sobre el públic. Aquest recurs a la sincopa sobre una base rítmica regular, desconegut fins aleshores, va ser determinant per el seu èxit. La sincopa ja era comú en la música que es tocava d’oïda en les comunitats d’esclaus negres d’origen africà ubicades en el Carib, als Estats del Sud o les illes de la costa de Geòrgia, però en canvi no es va començar conèixer i divulgar fins el 1880 que van començar a publicar-se partitures.
La portabilitat d’instruments com el banjo (d’origen africà), el violí (per la influència britànica) o la guitarra (per la influència espanyola), va ser determinant per que s’incorporessin al ragtime de la mà dels músics itinerants, mentre el piano seguia essent l’instrument per excel·lència però reservat als locals estables o les sales de concert. De tota manera la novetat i la grandesa de l’estil pianístic de ragtime és el que va donar peu al “piano stride” que va caracteritzar la nova música de Jazz original que tant havia d’influenciar. El “piano stride” va néixer a New York de la mà d’experts pianistes de ragtime com James P. Johnson, Thomas “Fats” Waller, “Lucky” Roberts, Willy “The Lion” Smith o Jelly Roll Morton.
Alguns ragtimes van tenir un gran impacte popular i van conformar la música posterior i es van convertir en standards que encara avui s’interpreten, com per exemple el “Maple Leaf Rag” (1899) de Scott Joplin que el 1914 ja s’havien venut més d’un milió de còpies de la partitura. Al voltant del Ragtime es va construir la pròspera industria del Tin Pan Alley establerta a New York anys més tard.
A l’inici de la Primera Guerra Mundial hom situa sorgiment del Jazz, i s’entent com a fusió del ragtime, el blues, les tonades de moda i alguna influència dels Negro Spirituals. A partir d’aquell moment el Ragtime va començar a perdre influència si bé encara fins avui en dia va tenint els seus revivals (com per exemple el film “The Sting”-1974- amb música de Scott Joplin o la representació de la seva òpera “Treemonisha” que va rebre el Pulitzer Prize del 1983). Es evident que la divulgació de la música negra afro-nord-mericana es comença a divulgar fora dels USA a partir de la Primera Guerra Mundial, just quan el Jazz ja havia començat a prendre el relleu al Ragtime i per tant a Europa sovint se l’ha considerat com una música anacrònica a la que no se li ha donat la importància que realment va tenir en la conformació d’una cultura musical pròpia i diferenciada que havia predominat durant més de 150 anys en els àmbits afro-nord-americans i lògicament denostada per la comunitat dominant blanca.

Negro Spirituals: Polifonia i Back Beat

juny 23rd, 2012 No comments

Els Spiritual Songs s’originen a finals del segle XVIII a les Colònies Britàniques de Nort-Amèrica de la mà de l’església metodista amb una funció evangelitzadora de les comunitats d’esclaus negres a les colònies. Inicialment s’interpretaven els responsos escocesos d’Isaac Watts (1674-1748) però progressivament els mateixos esclaus van començar a crear un repertori propi molt interrelacionat amb els Work Songs i utilitzant la tècnica africana del “call and response” molt adequada a l’alternança entre les paraules del predicador i les respostes de la comunitat, fins que el 1867 es publicava “Slave songs of the United States”.
Els Negro Spirituals han cohesionat les comunitats negres al llarg de segles. Primer com a esclaus en els treballs agrícoles i desprès els han agrupat en els barris perifèrics de les ciutats industrials on van emigrar. Aquestes comunitats religioses han estat una referència en els valors, l’ètica, la cultura, un sentiment de poble i un control social important. En els anys ‘60 són el caldo de cultiu del moviment pels drets civils. El sorgiment de corrents més radicals com els black-muslims i les corrents marxistes acaba amb el monopoli de les esglésies evangelistes.

Les característiques musicals dels Negro Spirituals podrien ser les següents:
- Frases breus i repetides (conegudes com riff).
- Una forma melòdica (estrofa) que es va repetint (és el leit-motiv).
- La pulsació rítmica i el ritme es fonamental i exageradament marcat (back beat) que obliga a exterioritzar-lo i representar-lo corporalment.
- És una música adreçada a la víscera i al llarg de la interpretació es cerca arribar al climax d’extasi final.
- Inicialment s’interpreta a partir de grans formacions corals amb veus solistes i acompanyament orquestral: polifonia.
- Tradicionalment es tracta de cançons en to Major amb les característiques “blue notes” la qual cosa dona l’aparença de to menor. L’estructura és molt variada, si be ha predominat la forma de 16 compassos tipus AB.

El concepte musical dels Negro Spirituals és més complex que el del Blues, amb el qual comparteix les blue notes. Alguns aspectes com el riff, el background, el call and response, una instrumentació de tipus coral (polifònica) i la pulsació (back beat repicat amb les mans) són el nucli fort de la música de Jazz.
Molts músics i cantants de Jazz i Blues, especialment de les primeres èpoques, és formen en la única escola musical que, per manca de mitjans econòmics poden aspirar: la de les esglésies evangelistes.
A partir dels anys 30 molts temes i orquestracions de les orquestres de Jazz, com per exemple les de Sy Oliver per l’orquestra de Jimmy Lunceford, tenen com a referència aquestes característiques dels cants espirituals. Més endavant Ray Charles, contravenint irrespectuosament la tradició de reservar aquestes cançons a l’àmbit de les cerimònies religioses, els incorpora amb èxit a la música lasciva que s’interpreta en els locals nocturns. L’impacte d’aquestes formes musicals marca les evolucions posteriors de la música popular americana.
Cal destacar el paper que juguen les grans ex-colònies africanes d’influència britànica en la adopció de formes musicals del Jazz reintroduïdes a la seva cultura, i en aquests senti les característiques que hem assenyalat dels Negro Spirituals.